Hasta la polla

Diuen que vivim en un temps de llibertat total. Diuen que tenim un munt de possibilitats al nostre abast, i que tenim la plena capacitat d'escollir allò que més ens agradi.
Però els que diuen això, ho diuen des del mateixos espais des d'on es bombardeja a la població amb paraules mentideres o, en el seu defecte, amagadores de veritats.Els efectes de l'acció d'aquests espais, els mitjans de comunicació (i jo diria que també atontament) de masses, no acostumen a poder-se veure gaire habitualment. Però avui, dia en què el Barça s'ha proclamat campió de la copa d'europa, salta a la vista el que ens estem deixant fer.
El futbol és motiu d'alegria, de molta alegria. Estic d'acord amb que això no és intrinsecament dolent. Però totes les coses tenen una mesura justa. I, en la meva opinió, resulta inacceptable que un esport mobilitzi més la gent que la reivindicació dels seus drets. Que un esport, o qualsevol alta cosa, ocupi tant espai en el nostre pensament com per fer oblidar-nos que hi ha tot un continent ple de pobressa. Que per culpa de totes les comoditats que els poderossos ens ofereixen, i les passions (com el futbol) que ens proposen, oblidem que a costa del nostre treball estem alimentant un sistema podrit. Que la gent es deixi la veu celebrant la victòria d'uns tios que no tenen res a veure amb ells, i no cridant horroritzats de veure tota la merda que hem creat.

No penso repassar el que he escrit. Potser demà em semblarà un text massa radical, però sé que no ho és. I és que estar involuntariament submergit en el soroll estèril dels crits d'una alegria no compartida, fa venir de sobte un munt de lucidessa.

Si Déu és l'opi del poble, el futbol és l'opi de Déu.