Diuen que vivim en un temps de llibertat total. Diuen que tenim un munt de possibilitats al nostre abast, i que tenim la plena capacitat d'escollir allò que més ens agradi.
Però els que diuen això, ho diuen des del mateixos espais des d'on es bombardeja a la població amb paraules mentideres o, en el seu defecte, amagadores de veritats.Els efectes de l'acció d'aquests espais, els mitjans de comunicació (i jo diria que també atontament) de masses, no acostumen a poder-se veure gaire habitualment. Però avui, dia en què el Barça s'ha proclamat campió de la copa d'europa, salta a la vista el que ens estem deixant fer.
El futbol és motiu d'alegria, de molta alegria. Estic d'acord amb que això no és intrinsecament dolent. Però totes les coses tenen una mesura justa. I, en la meva opinió, resulta inacceptable que un esport mobilitzi més la gent que la reivindicació dels seus drets. Que un esport, o qualsevol alta cosa, ocupi tant espai en el nostre pensament com per fer oblidar-nos que hi ha tot un continent ple de pobressa. Que per culpa de totes les comoditats que els poderossos ens ofereixen, i les passions (com el futbol) que ens proposen, oblidem que a costa del nostre treball estem alimentant un sistema podrit. Que la gent es deixi la veu celebrant la victòria d'uns tios que no tenen res a veure amb ells, i no cridant horroritzats de veure tota la merda que hem creat.
No penso repassar el que he escrit. Potser demà em semblarà un text massa radical, però sé que no ho és. I és que estar involuntariament submergit en el soroll estèril dels crits d'una alegria no compartida, fa venir de sobte un munt de lucidessa.
Si Déu és l'opi del poble, el futbol és l'opi de Déu.
27 / maig / 2009
13 / abril / 2009
gepefotos-ton.blogspot
He obert un blog fotogràfic, titulal .lat "Càmera, acció, reacció", la URL del qual és http://gepefotos-ton.blogspot.com/
De moment només hi ha penjada una presentació, però ben aviat hi posaré la primera foto.
Gràcies i gaudiu-ne!
De moment només hi ha penjada una presentació, però ben aviat hi posaré la primera foto.
Gràcies i gaudiu-ne!
8 / abril / 2009
Èxit aliè
Massa ànsia d'arribar lluny i triomfar, sigui en l'àmbit que sigui, et pot arribar a convertir en un autèntic obsés de la competivitat. Tant és així, que pot ser que t'arribi a sentar pitjor el l'èxit d'un amic que la teva pròpia mediocritat.
Si mai penses així, espero que et donis un cop de cap i facis un canvi a la teva ment
Us remeto a una canço relacionada amb el tema:
Infama-Nach
Si mai penses així, espero que et donis un cop de cap i facis un canvi a la teva ment
Us remeto a una canço relacionada amb el tema:
Infama-Nach
6 / abril / 2009
Moviments circulars i repetitus
Cada cop que completa una nova volta al cilindre ple d'aigua que li han imposat com a llar se sent una mica més com l'innocent que és enterrat viu i no hi pot fer res. La seva consciència es deleix per fer saber a tots aquells que l'observen divertits des de l'altre costat del vidres que, a diferència d'ells, dista molt d'estar passant una bona estona. Però no aconsegueix fer arribar el seu missatge a ningú. El fet que ningú sigui capaç d'entendre la seva llengua serveix als estranys que el visiten d'excusa de mal pagador per ignorar les seves súpliques silencioses però evidents i passar de llarg, sense més.
Tot i aquest drama d'incomprensió, les diferències verbals no poden evitar que la seva mirada d'ésser intel.ligent parli per si sola, i digui als qui volen escoltar-la que ja n'hi ha prou de fer de la seva vida un espectacle i de manllevar-li la dignitat per pur caprici.
Fotos: Dofins al zoo de Barcelona, Abril 2009
21 / març / 2009
Així funciona el món
Aquell havia estat un dia especialment prolífic per a l’empresa de la qual era dirigent. Després de molts mesos d’àrdues negociacions, havien aconseguit tancar un acord multimil.lionari amb una multinacional japonesa. Això significava que ell s’enduria una comissió equivalent, aproximadament, al que es guanyaria en cent anys de treball remunerat amb el sou que l’empresa pagava als seus empleats. Com cada cop que aconseguia un èxit professional d’aquesta categoria, es delia per transmetre l’alegria que sentia a la seva dona. Ja tenia planejat el que farien aquella nit. Quan arribés a casa, se l’enduria al restaurant més car de la ciutat i celebrarien un sopar en què li explicaria amb pèls i senyals com s’havia produït l’acord. Mentrestant, anirien animant-se a base de beure quantitats considerables de cava fins que es cansessin d’estar al restaurant. A continuació, tornarien a casa, farien l’amor frenèticament tres o quatre vegades i caurien rendits l’un en braços de l’altra, fins que es despertessin vés a saber quan. Sense cap mena de dubte, aquella havia de ser una gran vetllada.
Tanmateix, els seus plans es van veure frustrats ben aviat. Tan bon punt va entrar a casa, va descobrir que a la nevera hi havien penjat un post-it on hi havia escrit “He hagut de marxar de viatge de negocis. Estaré uns quants dies fora. T’estimo.” La lacònica nota de la seva dona el va desanimar una mica. Si ella no hi era, ja no tenia ganes de compartir amb ningú la joia que estava experimentant a causa dels desorbitats guanys que havia aconseguit. Al cap d’un instant, però, es va recordar que encara es tenia a ell mateix. Potser asseure’s al sofà i rebolcar-se en els seus pensaments feliços no seria, al cap i a la fi, tan mal pla. Així doncs, es va treure la roba de carrer, es va posar còmode, i, simplement, es va tombar amb la ferma intenció de no fer res més que contemplar les musaranyes i nedar durant hores i hores en la seva piscina privada plena d’eufòria.
No obstant les seves intencions, al cap de ben poca estona es va evaporar la totalitat del contingut en eufòria de la seva piscina mental. Feia molt temps, qui sap si massa, que no estava una estona sol amb si mateix. Se sentia inexplicablement incòmode. S’adonava, sense atrevir-se a admetre-ho gaire obertament, que se sentia com un estrany per a ell mateix, no entenia la seva pròpia vida. Es preguntava per a què collons volia tants diners i no trobava cap resposta. Valorava objectivament la seva feina d’especulador i sentia una repugnància incontrolable pel seu despotisme envers els seus treballadors i tota la classe obrera en general. Repassava mentalment les mirades de la seva…¿estimada? dona i dels seus amics i no podia evitar pensar que la seva vida era una farsa, que tan sols era apreciat per la gent a causa de la fortuna que havia acumulat a costa d’apartar a puntades a tants i tants innocents del seu camí.
Una absència tan prolongada de les petites parades introspectives que tots necessitem per posar en clar les nostres idees i valorar amb calma quina direcció volem prendre havia acabat desencadenant en ell una petita gran desgràcia. Les inquietuds vitals que hauria d’haver anat resolent durant molts anys havien caigut pel seu propi pes, esclafant-lo com una formiga indefensa davant de la immensitat inabastable d’una sola de sabata.
Per no donar peu a cap possible confusió, hem d’aclarir que tots aquests fenòmens mentals que hem hagut de descriure utilitzant tot un paràgraf, ocorregueren gairebé simultàniament i en un tan sols un instant. L’instant en què el nostre personatge va passar de blanc a negre. El mateix instant en què va decidir dirigir-se al moble bar a la recerca d’un bàlsam que el fes oblidar-se de nou de tot allò que mai hauria volgut que aflorés en la seva consciencia. Va triar la seva beguda preferida, el whisky escocès. Tenia tantes ganes de perdre la noció de la realitat que es va beure mitja ampolla amb els gels del primer got. I, evidentment, la seva estratègia va donar el resultat esperat. Al cap de menys de cinc minuts portava a sobre una borratxera que amb prou feines el permetia caminar.
No tenia gens de ganes de quedar-se a casa. Havia de divertir-se com fos, vomitar a l’exterior les seves ganes d’esvair-se. No li va costar gaire decidir-se per una activitat concreta. Va sortir de casa tancant la porta amb un cop que va despertar fins i tot els veïns que no dormien i es va dirigir fent esses cap al seu cotxe. Va començar a conduir donant cops violents de volant i a una velocitat temerària. Va tenir sort d’adonar-se del que estava fent i corregir com va poder la seva conducció just abans de creuar-se amb un cotxe de policia. Va continuar conduint com un autèntic eixelebrat fins que va aparcar davant d’un club de carretera. Va baixar del cotxe i es va dirigir amb un caminar nerviós i inestable cap a l’interior del prostíbul. Un cop allí, va tenir una breu conversació amb la madame de lloc en qüestió. Va exigir passar la nit “amb la puta que estigui més bona de tot el prostíbul” i va deixar a sobre del taulell un bitllet lila del qual va dir que no pensava acceptar canvi. Amb un somriure sens dubte condicionat per la extrema generositat d’aquell client tan borratxo, la madame el va conduir escales amunt fins a una habitació, on el va deixar sol amb la seva prostituta estrella.
Només entrar, es va abaixar els pantalons i es va sacsejar enèrgicament el penis. No va trigar gens en aconseguir una erecció formidable i dirigir-se amb un fastigós posat de desig cap a la noia. Abans que ell arribés, la desconeguda amb qui es disposava a fornicar el va intentar frenar.
-Escolta, rei, abans de passar a l’acció t’hauries de posar un condó.
Davant d’aquesta petició de la noia, va reaccionar amb una fúria aterradora. Qui era aquella meretriu de merda per dir-li el que havia de fer? No era ningú. Com a única contestació a l’exigència de la noia, li va estampar un fortíssim cop de puny a la cara. De seguida es va adonar de com li agradava fer allò. Pegar a la xiqueta li donava un plaer molt superior al merament sexual; el feia sentir-se superior, dominador absolut de la situació i, per tant, capacitat i autoritzat per basar els seus actes únicament en la seva santa gana. El següent pas, doncs, va ser arrencar a tires la roba del cos de la víctima del seu egoisme en estat pur. Abans de penetrar-la, va propinar-li encara abundants cops als pits, la boca, la panxa i els ulls. La consumació de la violació ja va suposar per a ell un plaer extrem. El contacte del seu penis dur i tallant com una espasa homicida amb la vagina completament seca de la noia, combinat amb el gemecs de dolor que gairebé no la deixaven respirar el van transportar durant sis fatídics minuts a un infern que, paradoxalment, ell va confondre amb el setè cel. Quan la diversió es va acabar per a ell, va empènyer violentament la noia contra la paret, la va deixar tirada com un drap ofegant-se en les seves llàgrimes i va sortir de l’habitació envoltat d’una aura etílica que destil·lava maldat per allà on passava. Va marxar del puticlub saludant amb un somriure cínic la madame. Després, va pujar al cotxe, va conduir de tornada cap a casa i, sense desvestir-se, es va deixar caure al llit amb la intenció de dormir la mona.
Al cap d’un espai indeterminat de temps es va despertar. Tot i haver estat sota els devastadors efectes de l’alcohol, recordava amb tot luxe de detalls absolutament tot el que havia pasta aquella nit. Tanmateix, no se’n va penedir ni un moment. Tota aquella exhibició de crueltat sense motiu li havia reportat una satisfacció sense precedents. I no pensava amagar-s’ho a si mateix sota cap circumstància. A partir d’aquell dia, viuria seguint tots els seus instints, sent, però, un autèntic desgraciat que ha perdut tot rastre d’humanitat. Tanmateix, això li era ben igual, ja que, mitjançant la hipocresia, aconseguiria compatibilitzar els seus instints amb una bona acceptació social.
En el moment què es començava a dutxar, ja no quedava en ell ni rastre de totes les autoacusacions que s’havia fet la nit passada. De fet, es preguntava quanta gent desitjaria ser com ell. I es responia que tothom. Potser tenia més raó de la que ens atreviríem a atorgar-li
Tanmateix, els seus plans es van veure frustrats ben aviat. Tan bon punt va entrar a casa, va descobrir que a la nevera hi havien penjat un post-it on hi havia escrit “He hagut de marxar de viatge de negocis. Estaré uns quants dies fora. T’estimo.” La lacònica nota de la seva dona el va desanimar una mica. Si ella no hi era, ja no tenia ganes de compartir amb ningú la joia que estava experimentant a causa dels desorbitats guanys que havia aconseguit. Al cap d’un instant, però, es va recordar que encara es tenia a ell mateix. Potser asseure’s al sofà i rebolcar-se en els seus pensaments feliços no seria, al cap i a la fi, tan mal pla. Així doncs, es va treure la roba de carrer, es va posar còmode, i, simplement, es va tombar amb la ferma intenció de no fer res més que contemplar les musaranyes i nedar durant hores i hores en la seva piscina privada plena d’eufòria.
No obstant les seves intencions, al cap de ben poca estona es va evaporar la totalitat del contingut en eufòria de la seva piscina mental. Feia molt temps, qui sap si massa, que no estava una estona sol amb si mateix. Se sentia inexplicablement incòmode. S’adonava, sense atrevir-se a admetre-ho gaire obertament, que se sentia com un estrany per a ell mateix, no entenia la seva pròpia vida. Es preguntava per a què collons volia tants diners i no trobava cap resposta. Valorava objectivament la seva feina d’especulador i sentia una repugnància incontrolable pel seu despotisme envers els seus treballadors i tota la classe obrera en general. Repassava mentalment les mirades de la seva…¿estimada? dona i dels seus amics i no podia evitar pensar que la seva vida era una farsa, que tan sols era apreciat per la gent a causa de la fortuna que havia acumulat a costa d’apartar a puntades a tants i tants innocents del seu camí.
Una absència tan prolongada de les petites parades introspectives que tots necessitem per posar en clar les nostres idees i valorar amb calma quina direcció volem prendre havia acabat desencadenant en ell una petita gran desgràcia. Les inquietuds vitals que hauria d’haver anat resolent durant molts anys havien caigut pel seu propi pes, esclafant-lo com una formiga indefensa davant de la immensitat inabastable d’una sola de sabata.
Per no donar peu a cap possible confusió, hem d’aclarir que tots aquests fenòmens mentals que hem hagut de descriure utilitzant tot un paràgraf, ocorregueren gairebé simultàniament i en un tan sols un instant. L’instant en què el nostre personatge va passar de blanc a negre. El mateix instant en què va decidir dirigir-se al moble bar a la recerca d’un bàlsam que el fes oblidar-se de nou de tot allò que mai hauria volgut que aflorés en la seva consciencia. Va triar la seva beguda preferida, el whisky escocès. Tenia tantes ganes de perdre la noció de la realitat que es va beure mitja ampolla amb els gels del primer got. I, evidentment, la seva estratègia va donar el resultat esperat. Al cap de menys de cinc minuts portava a sobre una borratxera que amb prou feines el permetia caminar.
No tenia gens de ganes de quedar-se a casa. Havia de divertir-se com fos, vomitar a l’exterior les seves ganes d’esvair-se. No li va costar gaire decidir-se per una activitat concreta. Va sortir de casa tancant la porta amb un cop que va despertar fins i tot els veïns que no dormien i es va dirigir fent esses cap al seu cotxe. Va començar a conduir donant cops violents de volant i a una velocitat temerària. Va tenir sort d’adonar-se del que estava fent i corregir com va poder la seva conducció just abans de creuar-se amb un cotxe de policia. Va continuar conduint com un autèntic eixelebrat fins que va aparcar davant d’un club de carretera. Va baixar del cotxe i es va dirigir amb un caminar nerviós i inestable cap a l’interior del prostíbul. Un cop allí, va tenir una breu conversació amb la madame de lloc en qüestió. Va exigir passar la nit “amb la puta que estigui més bona de tot el prostíbul” i va deixar a sobre del taulell un bitllet lila del qual va dir que no pensava acceptar canvi. Amb un somriure sens dubte condicionat per la extrema generositat d’aquell client tan borratxo, la madame el va conduir escales amunt fins a una habitació, on el va deixar sol amb la seva prostituta estrella.
Només entrar, es va abaixar els pantalons i es va sacsejar enèrgicament el penis. No va trigar gens en aconseguir una erecció formidable i dirigir-se amb un fastigós posat de desig cap a la noia. Abans que ell arribés, la desconeguda amb qui es disposava a fornicar el va intentar frenar.
-Escolta, rei, abans de passar a l’acció t’hauries de posar un condó.
Davant d’aquesta petició de la noia, va reaccionar amb una fúria aterradora. Qui era aquella meretriu de merda per dir-li el que havia de fer? No era ningú. Com a única contestació a l’exigència de la noia, li va estampar un fortíssim cop de puny a la cara. De seguida es va adonar de com li agradava fer allò. Pegar a la xiqueta li donava un plaer molt superior al merament sexual; el feia sentir-se superior, dominador absolut de la situació i, per tant, capacitat i autoritzat per basar els seus actes únicament en la seva santa gana. El següent pas, doncs, va ser arrencar a tires la roba del cos de la víctima del seu egoisme en estat pur. Abans de penetrar-la, va propinar-li encara abundants cops als pits, la boca, la panxa i els ulls. La consumació de la violació ja va suposar per a ell un plaer extrem. El contacte del seu penis dur i tallant com una espasa homicida amb la vagina completament seca de la noia, combinat amb el gemecs de dolor que gairebé no la deixaven respirar el van transportar durant sis fatídics minuts a un infern que, paradoxalment, ell va confondre amb el setè cel. Quan la diversió es va acabar per a ell, va empènyer violentament la noia contra la paret, la va deixar tirada com un drap ofegant-se en les seves llàgrimes i va sortir de l’habitació envoltat d’una aura etílica que destil·lava maldat per allà on passava. Va marxar del puticlub saludant amb un somriure cínic la madame. Després, va pujar al cotxe, va conduir de tornada cap a casa i, sense desvestir-se, es va deixar caure al llit amb la intenció de dormir la mona.
Al cap d’un espai indeterminat de temps es va despertar. Tot i haver estat sota els devastadors efectes de l’alcohol, recordava amb tot luxe de detalls absolutament tot el que havia pasta aquella nit. Tanmateix, no se’n va penedir ni un moment. Tota aquella exhibició de crueltat sense motiu li havia reportat una satisfacció sense precedents. I no pensava amagar-s’ho a si mateix sota cap circumstància. A partir d’aquell dia, viuria seguint tots els seus instints, sent, però, un autèntic desgraciat que ha perdut tot rastre d’humanitat. Tanmateix, això li era ben igual, ja que, mitjançant la hipocresia, aconseguiria compatibilitzar els seus instints amb una bona acceptació social.
En el moment què es començava a dutxar, ja no quedava en ell ni rastre de totes les autoacusacions que s’havia fet la nit passada. De fet, es preguntava quanta gent desitjaria ser com ell. I es responia que tothom. Potser tenia més raó de la que ens atreviríem a atorgar-li
4 / març / 2009
Seguretat
Hi ha mil maneres d’assegurar les portes. Es pot fer servir des d’un simple filferro fins a un candau de 24.000 combinacions. Hi ha qui té un gos a la porta i hi ha qui té una alarma connectada a la policia. Fins i tot, es pot arribar a l’extrem d’enginyar-se-les per instal.lar al volant del lloc que es vol protegir un seguit de trampes mortals per a intrusos.
Tots aquests enginys tenen en comú l’objectiu de fer-nos sentir segurs. Com més difícil sigui per als forasters accedir a allò que ens pertany, més tranquils podrem estar, ja que serà molt més improbable que algun indesitjable s’ho endugui i/o ho faci malbé.
Tanmateix, cada vegada estic més convençut que la cosa funciona al revés del que sembla.
No és precisament per la gran inseguretat que ens envolta, que sentim aquesta necessitat de tenir-ho tot ben tancat?
No és precisament perquè titubegem i dubtem massa que acabem negant als estranys l’accés a la nostra vida interior?
No seria precisament perquè tenim la màxima seguretat que deixariem definitavement de banda tots els panys?
El nombre de panys que posem a les nostres portes és inversament proporcional a la seguretat que tenim en nosaltres mateixos.
Obrir de tant en tant la porta que va a parar a la nostra interioritat no hauria de ser mai entès com un signe de debilitat ja que, de fet, és tot just el contrari.
Tots aquests enginys tenen en comú l’objectiu de fer-nos sentir segurs. Com més difícil sigui per als forasters accedir a allò que ens pertany, més tranquils podrem estar, ja que serà molt més improbable que algun indesitjable s’ho endugui i/o ho faci malbé.
Tanmateix, cada vegada estic més convençut que la cosa funciona al revés del que sembla.
No és precisament per la gran inseguretat que ens envolta, que sentim aquesta necessitat de tenir-ho tot ben tancat?
No és precisament perquè titubegem i dubtem massa que acabem negant als estranys l’accés a la nostra vida interior?
No seria precisament perquè tenim la màxima seguretat que deixariem definitavement de banda tots els panys?
El nombre de panys que posem a les nostres portes és inversament proporcional a la seguretat que tenim en nosaltres mateixos.
Obrir de tant en tant la porta que va a parar a la nostra interioritat no hauria de ser mai entès com un signe de debilitat ja que, de fet, és tot just el contrari.
19 / febrer / 2009
Vosotros, robots
La mayoría de la gente se limita a pasar por la vida tan rápido como puedan, sin mojarse para nada importante. Por sus caras, no cuesta mucho adivinar que han renunciado a encontrar un porqué a su existencia. Les basta con hacer continuamente lo que alguien, implícita o explícitamente, les ha dicho. Y así, se puede ver, por ejemplo, como se dicen que se quieren por convención, se rodean de compañías triviales para no sufrir de soledad, trabajan como esclavos dando gracias por su empleo, beben para recordarse que todavía se saben divertir, llenan toda inquietud intelectual con la mierda que echan a paladas por la tele o se queman las cejas estudiando cosas que saben perfectamente que les importan muy poco o nada.
Parece que les de igual estar tirando por la borda tanta energía vital en vivir una vida que no es suya, sino que está guiada por unos patrones rígidos y a la vez flexibles, un sistema que consigue crear hábilmente una sensación apaciguadora que, por no decepcionarse en exceso, prefieren identificar con la felicidad.
Sin embargo, no son pocos los que se dan cuenta de que este sistema está podrido. Todavía queda gente, y mucha, con suficiente sentido de la humanidad como para saber distinguir el amor de la simpatía, tener la capacidad de andar por la vida con la calma que nos merecemos, valorar los buenos momentos que se pueden pasar con uno mismo (que no solo) y; en definitiva, elegir su camino con la libertad que nadie les puede ni va a negar.
Saber que no se está extinguiendo, ni se extinguirá nunca del todo, la gente que no se limita a ser gente, sino que cada uno de ellos se reivindica como persona individual y realmente única, es lo que, cuando me asaltan las dudas a mano armada, me mantiene con esperanza.
Aún así, no puedo evitar entristecerme al ver que hay tantos robots clónicos aparentando ser diferentes mientras van de aquí para allá sin saber ni querer saber exactamente qué coño están haciendo.
Foto: Un hombre anónimo parado entre la multitud andante, en Barcelona.
Parece que les de igual estar tirando por la borda tanta energía vital en vivir una vida que no es suya, sino que está guiada por unos patrones rígidos y a la vez flexibles, un sistema que consigue crear hábilmente una sensación apaciguadora que, por no decepcionarse en exceso, prefieren identificar con la felicidad.
Sin embargo, no son pocos los que se dan cuenta de que este sistema está podrido. Todavía queda gente, y mucha, con suficiente sentido de la humanidad como para saber distinguir el amor de la simpatía, tener la capacidad de andar por la vida con la calma que nos merecemos, valorar los buenos momentos que se pueden pasar con uno mismo (que no solo) y; en definitiva, elegir su camino con la libertad que nadie les puede ni va a negar.
Saber que no se está extinguiendo, ni se extinguirá nunca del todo, la gente que no se limita a ser gente, sino que cada uno de ellos se reivindica como persona individual y realmente única, es lo que, cuando me asaltan las dudas a mano armada, me mantiene con esperanza.
Aún así, no puedo evitar entristecerme al ver que hay tantos robots clónicos aparentando ser diferentes mientras van de aquí para allá sin saber ni querer saber exactamente qué coño están haciendo.
Foto: Un hombre anónimo parado entre la multitud andante, en Barcelona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
